Construïda a la fi del segle XI, segons la tradició fou consagrada per sant Oleguer, bisbe de Barcelona (1116-37). És documentada com a parròquia el 1143. L'església té planta d'una nau, amb un gran transsepte on s'obren els tres absis semicirculars; sobre el braç del creuer del costat de l'evangeli s'aixeca una torre-campanar de planta rectangular, amb coberta piramidal. Els murs exteriors de la capçalera s'ornamenten amb arcuacions i bandes llombardes. Per gestió del Dr. Manuel Trens, aleshores director del Museu Diocesà de Barcelona, i del rector, Josep M. Esteve, el 1919 hi foren descobertes unes interessants pintures murals romàniques. A l'absis central hi ha representat el Pantocràtor i escenes del Nou Testament, i a l'arc triomfal escenes de l'Antic Testament. L'absidiola del sud és dedicada als apòstols sant Pere i sant Pau i s'hi representen escenes de les seves vides i martiris, i en la del nord hi figura l'exaltació de la creu per Constantí i santa Helena. Fins el 1936 es conservava a la volta del transsepte el Pantocràtor amb els vint-i-quatre ancians de l'Apocalipsi. Les pintures conservades, que han estat restaurades, són atribuïdes a dos tallers diferents: les de les absidioles, que tenen una gran semblança amb les de Polinyà, s'han de datar dins el primer terç del segle XII, i les de l'absis central són més tardanes, de la fi del segle XII o de la primeria del XIII, i atribuïdes al taller que J. Gudiol i Ricart anomenà del Mestre de Barberà.

Font: Gran geografia comarcal de Catalunya   FUNDACIÓ ENCICLOPÈDIA CATALANA